En un laboratori silenciós, un ordinador desplega la seqüència genètica d’una medusa; centenars de milions de parells d’adenina, timina, guanina i citosina combinats de manera única. Enfront de la pantalla, algú ajusta la il·luminació de la càmera estèril i guia una pipeta mil·limètrica cap a un flascó amb bacteris. En un moviment, n’extrau la quantitat exacta d’enzim de tall, que en qüestió de segons separa un fragment específic de l’ADN de la medusa. Aquest fragment conté la instrucció que farà brillar els bacteris, una proteïna fluorescent que, en les profunditats de l’oceà, dona a la medusa el seu centelleig. Després d’una transformació genètica, l’ADN s’introdueix als bacteris, i comença a integrar-se als seus genomes. Convertits en organismes híbrids, els bacteris adoptaran la lluentor etèria de la medusa.

Una vegada que ATGAGTAAAGGAGAAGAACTTTTCACATGGTGAGCAAGGGCGAGGAGCTG TTCACCGGGGTGGTGCCCATCCTGGTCGAGCTGGACGGCGACGTAAACGGCCACAAGTTCAGCGTGAG (…) és introduït, aquest grup d’E. coli està llest per al torneig sintètic-simbiòtic. La incorporació de la proteïna avGFP, conforma a aquests bacteris com una comunitat que expressa el color verd, mentre que un altre grup incorporarà la proteïna fluorescent d’un corall que expressa el color roig, i un tercer grup, una proteïna que expressa el color taronja. Gràcies a aquest efecte de la síntesi biològica, serà possible identificar tres equips durant el torneig.

El torneig, concebut per Paula Nishijima en col·laboració amb el laboratori de Biologia Sintètica i Control de Biosistemes de la UPV1, s’inspira en un experiment clàssic de la teoria de jocs que il·lustra la tensió entre l’interès comú i l’interès individual.